* * *

S’ha trobat una gran quantitat de ceràmiques i restes arqueològiques al voltant del castell que ens evidencien un assentament ibèric i un altre de l’edat del ferro i bronze. Però és del domini islàmic que tenim més evidències en la construcció del castell i les estructures annexes al nucli històric.

El període d’ocupació musulmana al territori es va perllongar durant més de quatre segles i encara queden vestigis d’aquella època en la major part dels conreus agrícoles, la gran quantitat de masos i sénies, els noms i l’estructura urbana dels pobles, l’artesania més tradicional, els costums, els topònims, els cognoms i la fisonomia de part de la gent.

El castell de Murâbit fou reconquerit per Ramon Berenguer IV, amb l’ajut dels cavallers del Temple, el 24 d’agost del 1153, i esdevingué l’última gran fortalesa de l’Islam a l’Ebre. Va ser donat a l’orde el mateix any, fou reconvertit en un innovador castell-convent de transició entre els estils romànic i protogòtic, i fou pioner en la introducció de l’arquitectura gòtica a Catalunya (vegeu Història de l’art a Catalunya). Per la seva tipologia forma part dels anomenats castells croats que s’aixecaren a Terra Santa, inspirats en els antics ribats sirians i bizantins, i està considerat un dels millors exemples de l’arquitectura militar i religiosa de l’orde a tot Occident.

Centre d’una de les comandes més importants de la Corona d’Aragó i Catalunya, es convertí en seu de l’orde a finals del segle XIII, i albergà la residència fixa del mestre provincial, el tresor i l’arxiu central. Escenari de diversos capítols generals, en els quals es gestaren conquestes com la de Mallorca o València, va viure la fi de l’orde a Catalunya durant el procés contra els templers decretat pel papa Climent V, en temps de Jaume II, i lliurà un llarg setge de dotze mesos que culminà en capitulació pacífica el 12 de desembre de 1308.

Jutjats per traïció i heretgia, els templers catalans foren absolts. Tot i això, l’Orde de la Milícia del Temple de Salomó fou dissolta el 1312 i s’extingí el 1314 amb la mort a la foguera del gran mestre Jaume de Molay, a París.

El castell de Miravet fou donat a l’orde de l’Hospital i passà a dependre de la castellania d’Amposta, que el tingué fins al 1835. Els hospitalers compilaren els costums de Miravet, l’any 1319, en les versions catalana i llatina, i avui en dia constitueixen un dels còdexs penals i jurídics més antics de Catalunya.

El castell de Miravet va ser sotraguejat durant la Guerra de Joan II, ja que els hospitalers seguiren el partit joanista però els vilatans, comandats pel batlle Joan Rocabertí, eren partidaris de la Generalitat. Els miraventans es van fer amb el castell i els hospitalers van haver de fugir. El castell va ser finalment pres per les forces de Joan II (sembla que a causa d’una traïció).

El poble es va veure força afectat per l’expulsió dels moriscos, el 1611. Un document de l’arxiu parroquial, datat el 1580, ens parla d’una població “neo-cristiana” totalment integrada amb la població “vella de Catalunya”, en les pràctiques religioses, la llengua catalana, la vestimenta “a la catalana”, els casaments entre tot tipus de famílies, etc., la qual cosa demostra la crueltat de la neteja ètnica portada a terme. Amb l’expulsió de 311 infants, dones i homes, aquestes terres van patir una forta crisi econòmica i demogràfica que marcà la història. El millor record d’aquells avantpassats nostres es troba materialitzat en la construcció de l’església vella, per la qual pagaren 3.000 ducats a més d’oferir la pròpia mà d’obra gratuïtament.

Durant la Guerra dels Segadors Miravet va patir durament els atacs del marqués d’Hinojosa, però des de Barcelona hi van acudir les tropes catalanes i en forçaren la retirada. Però set anys més tard, el 1714, el castell va tornar a caure a mans de les tropes castellanes de Felip V, durant la Guerra de Successió. El 1750 se n’ordena el desarborament i l’espoliació total.

La sort de Miravet no fou diferent durant les guerres carlines, moment en què fou ocupat primer pels liberals i després pels absolutistes, els quals gravaren a la porta d’entrada al castell una inscripció a favor de Carles V. El 1835 fou expropiat a l’orde de l’Hospital i passà a mans privades. En la Tercera Guerra Carlina, experts en l’arquitectura militar reforçaren l’estructura per als canons i les armes de foc, i fou ocupat fins a l’any 1875, quan va ser bombardejat pel general Martínez Campos amb la intenció d’enderrocar-lo.

Com a colofó, la Guerra Civil Espanyola va viure en aquestes terres un dels episodis més sagnants, ja que varen ser l’escenari decisiu de la Batalla de l’Ebre. Miravet fou un dels punts per on els soldats de la Lleva del Biberó creuaren el riu el 25 de juliol del 1938, i el 14 d’agost el poble fou crivellat i bombardejat per l’aviació alemanya. Les conseqüències d’aquells combats encara són ben visibles al nucli històric i l'Església vella.

Actualment, Miravet basa la seva subsistència en el conreu de la fruita dolça (principalment la producció de cirera), la vinya, l’olivera, la ramaderia, les petites indústries, l’artesania del fang i, des de fa poc, també el turisme. Però ha estat l’artesania terrissaire allò que ha fet famós el poble més enllà de les seves fronteres, ja que encara avui queden reunits al Raval dels Canterers mestres artesans que treballen al torn i amb les pròpies mans les formes i les peces de fang més tradicionals.